Al costat de l'Estàtua de la Llibertat caldria erigir un monument en homenatge a la Responsabilitat?. El sobreviviente dels camps de concentració nazi tal vegada es fixés, al llançar semblant sentència, en les generacions nord-americanes de després de la segona Guerra Mundial, aquelles que van abanderar la llibertat sexual, van estendre el consum de droga i van generalitzar el divorci i l'avortament, fins a convertir-los en elements definidors de la societat moderna. De la boca de tants milions d'homes i dones no es despenjava la paraula ?llibertat? per a justificar semblants abusos, una llibertat desproveïda de responsabilitat que els ha conduït a l'amargor, al buit, tal com relaten pel·lícules com ?American Beauty? o ?Les Hores?. La veritat és que aquest corrent fa anys que es va contagiar des dels Estats Units a la resta del món. Qui avui tenim entre vint i trenta anys vam ser els primers a sofrir a causa dels eslògans que van confondre als nostres pares, aquells utòpics del 68, que ens van educar en un món en el qual prevalen els sentiments sobre la raó. Basta fer un cop d'ull als instituts i col·legis per a adonar-se que els nostres joves tenen un grandísimo cor..., desproveït de cap per a regir-lo. Fa uns mesos els carrers d'Espanya es van omplir de manifestacions ?que en molts casos van acabar en algarada? per a protestar contra la nova llei d'ensenyament, que proposa rescatar la cultura de l'esforç enfront de la laxitud en la qual s'han perdut unes quantes promocions de xavals que desconeixen l'educatiu que pot ser, en alguns casos, un suspens. Són joves nascuts en la llibertat, als quals (gràcies a l'obstinació dels nostres governants) des dels tretze anys se'ls fomenten les relacions sexuals ?segures?, oferint-se'ls tota una gamma de clíniques privades per a resoldre els seus embarassos quan falla aquesta pretesa ?seguretat?. Joves que han passat de la marihuana dels inconformistas a les pastilles amb noms divertits, perquè creuen que la nova droga no deixa petjada. La societat ens presenta una manera de viure en el qual l'única cosa que importa és el que sent el cor a cada moment, una espècie de viure naif, infantil, de greus conseqüències. Un bon exemple d'aquesta proliferació del capritx és l'índex de matrimonis que acaben en fracàs als pocs mesos de les noces. Sé que és un exemple incòmode, perquè tots tenim alguna experiència propera, alhora que estic convençut que hi ha raons que justifiquen el fracàs matrimonial, més enllà d'aquesta anàlisi sobre l'ús equivocat de la llibertat. Però en la majoria dels casos, el motiu del desastre no és altre que el de l'abús dels sentiments. És a dir, un es casa per a gaudir en companyia de l'altre dels capvespres, de les nits de lluna plena i violí, dels viatges a països ignotos, dels quiebros i floretes del cor enamorat..., com si pretenguéssim complir al peu de la lletra el contingut d'un mal bolero. Però quan els capvespres es cobrixen de núvols, les nits s'enterboleixen amb alguna discussió, no hi ha diners ni per als hotels i el cor es decep al descobrir a l'altre gens més despertar-se... arriben els dubtes, aquest pensar que el matrimoni no era el nostre, i en el cap comença a bategar la paraula ?divorci? com única sortida per al desencantament. Amos de la llibertat Quan un és autèntic amo de la llibertat, perquè respon dels seus actes (tant dels seus encerts com de les seves equivocacions), no va al matrimoni només per a gaudir, sinó perquè l'altre descobreixi en el nostre servei la raó de la seva felicitat. És llavors quan es pot compartir amb el mateix delit un capvespre com una tempestat de pluja i calamarsa, les nits de lluna i violí com el perdó després d'una discussió, els viatges a països llunyans com els passejos pel parc més proper a la nostra casa, les floretes d'un cor enamorat com el riure que ens provoca el nostre príncep blau gens més despertar-se. Al cap i a l'últim, la raó ens diu que els sentiments poden ser traicioneros, i que només el compromís és garant per a la nostra estabilitat, per a la dels nostres fills i per a la d'aquesta societat despistada. Quina bé seria que qui governen aixequessin aquesta estàtua amb la qual somiava Vikytor Frankl.
No hay comentarios:
Publicar un comentario